Per què costa tant desmuntar una mentida?

Algú publica una barbaritat en 20 segons. Tu la llegeixes i penses: «Això no pot ser veritat».

Busques la font. Comproves la dada. Mires qui l’ha publicat, d’on surt, què falta per explicar i per què justament ara apareix aquesta informació. Mitja hora després ja pots respondre.

L’altra persona, mentrestant, ja porta tres publicacions més.

Què és la Llei de Brandolini (o principi d’asimetria de l’estupidesa)

Això té nom: Llei de Brandolini o principi d’asimetria de l’estupidesa. Ve a dir que desmuntar una bajanada requereix molta més energia que produir-la.

I vaja… no sembla precisament una idea passada de moda.

Vivim voltats de titulars, vídeos, enquestes, gràfics i opinions. I hi ha moments en què, casualment, sembla que tothom tingui un interès especial a explicar-nos com són les coses, què hauríem de pensar i fins i tot què hauríem de témer.

La IA abarateix la mentida, però no la comprovació

Amb la IA, a més, produir alguna cosa que sembli creïble és cada cop més fàcil. Un text ben escrit, una imatge, un gràfic bonic o una suposada explicació tècnica surten en segons.

Comprovar-ho continua costant força més.

Per què ens ho creiem: veritat il·lusòria i biaix de confirmació.

I el nostre cervell tampoc no ajuda sempre.

Existeix una cosa anomenada «efecte de veritat il·lusòria»: quan veiem diverses vegades una afirmació, pot començar a semblar-nos més certa simplement perquè ens resulta familiar. Repetir una cosa, per desgràcia, no la converteix en veritat.

I hi ha una altra trampa encara més quotidiana: si allò que llegim encaixa amb el que ja pensem, amb el que ens interessa o, simplement, amb el que ens agradaria que fos veritat, abaixar la guàrdia resulta força fàcil.

Aquest moment del «Ho veus? Ja ho deia jo» hauria de fer-nos desconfiar una mica.

No perquè la notícia sigui falsa. Potser és completament certa.

Però comprovar només allò que ens grinyola i donar per bo el que ens dona la raó és una manera força còmoda d’informar-nos.

L’hàbit que ens falta: preguntar «per què?»

Per això crec que hem de recuperar un costum que sembla molt bàsic: preguntar «per què?».

Per què m’estan explicant això? Per què ara? D’on surt la dada? Quina part no apareix al titular? Qui publica aquesta informació? Què vol provocar en mi?

Perquè quan algú construeix un missatge, sempre pren decisions. Què explica, què deixa fora, com el titula, quina paraula utilitza, quina imatge tria i on posa el focus.

I això sol buscar una reacció en qui el rep. Que compris. Que li caiguis bé. Que t’enamoris. Que votis. Que facis clic. Que t’enfadis. Que comparteixis. Que recordis una marca. Que canviïs d’opinió. O simplement que continuïs llegint.

Això no vol dir que hi hagi mala intenció. De fet, pot passar just el contrari. Potser fas totes aquestes comprovacions i descobreixes que la notícia era certa, estava ben explicada i qui la va publicar simplement volia informar. Doncs benvinguda sigui. I, a més, de tant comprovar, probablement hauràs après bastant més que si t’haguessis quedat només amb el titular.

Tampoc no cal pensar que darrere de cada notícia hi ha un senyor acaronant un gat en una habitació fosca. Normalment és bastant menys cinematogràfic. Pot haver-hi diners, atenció, clics, reputació, vendes, ideologia, vots… o simplement algú que intenta fer bé la seva feina.

La qüestió és acostumar-nos a preguntar una mica més.

No convertir-nos en detectius cada cop que obrim Instagram. Però sí deixar de confondre «l’he vist moltes vegades» amb «és veritat», «ho ha dit algú que pensa com jo» amb «està demostrat» o «m’indigna moltíssim» amb «tinc tota la informació».

I sobretot, abans de compartir alguna cosa, dedicar-li trenta segons més. Ja sé que, segons Brandolini, anem perdent per temps. Però almenys posem-ho una mica més difícil.