Els teus amics no et conseguiran el teu pròxim treball: marca personal per a estudiants

Fa uns dies, en una xerrada sobre marca personal i xarxes socials amb estudiants de darrer curs d’ADE de la UIC Barcelona, els vaig fer una pregunta força senzilla:

Per què teniu xarxes socials?

La resposta es va repetir força: per entretenir-me i per estar en contacte amb els meus amics. Té tota la lògica.

Després vaig preguntar qui tenia LinkedIn i aquí les mans es van baixar força. TikTok, en canvi, ho coneixien tots. I confesso que em va sorprendre.

No perquè cregui que amb 21 o 22 anys un s’hauria de llevantar cada matí pensant en optimitzar el seu perfil professional. Prou en tenen ja. Em va sorprendre perquè estaven a pocs mesos d’entrar de ple en el mercat laboral i molts encara no havien connectat dos mons que, per a ells, seguien força separats: la seva vida en xarxes i la seva vida professional.

Potser aquí és precisament el problema. Portem anys anomenant-les «xarxes socials», però moltes vegades les utilitzem com plataformes de contingut. Entrem per veure vídeos, fotos, memes, notícies o què han fet els nostres amics el divendres. I oblidem una mica la primera paraula: xarxes.

D’això va aquest article: de què és la marca personal quan encara estàs estudiant, de per què la teva pròxima oportunitat vindrà quasi segur d’algú a qui penes coneixes i de per on começar sense convertir-te en un personatge.

Els teus amics probablement no et conseguiran el teu pròxim treball: els vincles febles

Hi ha una teoria que m’agrada molt i que durant la xerrada va cobrar força sentit.

L’any 1973, el sociòleg Mark Granovetter va publicar The Strength of Weak Ties, una investigació que defensava el valor del que va anomenar els «vincles febles».

Els teus amics, la teva família o les persones amb qui parles contínuament són vincles forts. Són importantíssims, clar. El problema és que normalment es mouen per cercles força semblants als teus, coneixen gent semblant i reben informació semblant.

Un antic company de classe amb qui parles dues vegades l’any, algú que vas conèixer en unes pràctiques, una persona amb qui va coincidir en un event o aquell professional amb qui portes mesos intercanviant algun comentari a LinkedIn pertanyen a una altra categoria. Són vincles febles.

I precisament perquè viuen una mica més lluny del teu cercle habitual poden conèixer empreses, persones i oportunitats que tu no coneixes.

El que diuen les dades de 20 milions d’usuaris de LinkedIn

La teoria té ja més de 50 anys, però hi ha una part força bonica d’aquesta història: dècades després hem pogut comprovar-la a una escala que Granovetter difícilment hauria imaginat.

L’any 2022, investigadors de LinkedIn, MIT, Stanford i Harvard van publicar a Science un gran experiment realitzat sobre més de 20 milions d’usuaris de LinkedIn durant cinc anys. En aquest temps es van crear al voltant de 2.000 milions de noves connexions i 600.000 empleats.

¿El resultat? Els vincles febles afavorien més la mobilitat laboral que els forts. I hi havia un matís encara més interessant: els que millor funcionaven eren els vincles moderadament febles. Gent que no és del teu cercle proper, però tampoc un complet desconegut. A més, l’efecte era més gran als sectors més digitals.

A mi això em sembla fascinant. Perquè quan aquells estudiants em deien que utilitzaven les xarxes per mantenir el contacte amb els seus amics tenien raó. Però professionalment potser haurien de començar a utilitzar-les també per alguna cosa més: conèixer a les persones que encara no coneixes.

Què és la marca personal (i per què serveix per a qui encara no saben qui ets)

Aquí és on entra la marca personal. I no parle de convertir-se en influencer. Ni de publicar cada dia a LinkedIn una reflexió sobre lideratge acompanyada d’una foto mirant a l’horitzó.

Marca personal és alguna cosa força més senzilla. És aconseguir que una persona que penes et coneix pugui fer-se una idea raonablement acertada de qui ets professionalment:

• Què t’interessa.
• Què saps fer.
• Com penses.
• Què has fet ja.
• I què podries aportar.

Durant la xerrada vam treballar precisament aquesta idea. Tots tenim una marca personal encara que mai hàgim decidit construir-la: les nostres interaccions, projectes i publicacions van deixant senyals sobre nosaltres. La diferència està entre deixar aquestes senyals a l’atzar o pensar una mica en elles.

Marca personal per a estudiants: què ensenyar quan encara no tens experiència

Això és especialment interessant quan ancora tens poca experiència laboral. Perquè un estudiant no pot competir en anys d’experiència amb algú que porta deu treballant. Però sí que pot començar a demostrar curiositat, criteri, capacitat per aprendre o coneixement sobre un tema.

• Un treball de universitat pot convertir-se en un cas.
• Un TFG pot ensenyar en què estàs profunditzant.
• Pots analitzar una campanya que t’hagi cridat l’atenció.
• Explicar com vas resoldre un problema en unes pràctiques.
• Compartir alguna cosa que has construït.
• Comentar amb criteri el contingut d’algú del teu sector.

En la xerrada ho resumíem d’una forma força senzilla: no publiquis per semblar expert; publica per deixar evidències del que saps fer i de com penses.

Perquè quan algú que no et coneix arribi al teu perfil, necessitarà senyals.

El currículum diu què has fet; internet ensenya com ets fent-ho

Crec que aquesta diferència serà cada vegada més important.

• Un CV pot dir que saps de màrqueting digital. La teva presència online pot ensenyar una anàlisi que hayas fet d’una campanya.
• El CV pot dir «capacitat analítica». Internet pot mostrar com argumentes una decisió.
• El CV pot posar «treball en equip». Un projecte pot explicar quina part vas fer tu, quin problema va aparèixer i com ho vau resoldre.

I ara que la intel·ligència artificial pot ajudar-nos a escriure currículums, cartes de presentació i perfils impecables, aquesta evidència encara guanya més valor. Tots podem sonar força bé. És més difícil fingir durant molt temps una col·lecció coherent de projectes, converses, decisions i criteri.

Per això una de les frases de la xerrada era que, si tots tenim accés a les mateixes eines d’IA, queden coses que el prompt no porta de sèrie: experiència, projectes, punt de vista, relacions i reputació.

¿Miren les empreses les teves xarxes socials abans de contractar-te?

Hi ha una altra dada que canvia força la conversa. A Espanya, el 49 % de les empreses assegura l’any 2026 que revisa les xarxes socials dels candidats durant els processos de selecció, segons un estudi d’InfoJobs. I, entre les que ho fan, LinkedIn és amb diferència la més consultada: la mira el 87 %.

Però compte, perquè seria molt fàcil treure d’aquí la moraleja equivocada.

No crec que un estudiant tingui que començar a viure preocupat per si una empresa veurà la foto que vaig publicar el divendres. La vida privada existeix. Pots tenir Instagram pels teus amics. Pots decidir què mostres i què no. No fa falta convertir tota la teva existència en una estratègia de màrqueting.

L’aprenentatge és un altre. Convé saber què és públic, què diu de tu i, sobretot, què trobarà algú que vulgui saber una mica més sobre el teu perfil professional.

Perquè hi ha una diferència enorme entre que algú et busqui i no trobi res dolent i que et busqui i trobi motius per cridar-te. Això últim és marca personal.

LinkedIn tampoc és l’objectiu: quina xarxa social escollir

Una altra cosa que vaig intentar transmetre’ls és que LinkedIn no hauria de ser el punt de partida. Abans venen preguntes força més difícils:

• ¿Què m’interessa?
• ¿Què sé fer?
• ¿Per a qui puc ser útil?
• ¿Què vull aprendre?
• ¿Què puc demostrar avui, encara que sigui começant?

Després triarem LinkedIn, TikTok, Instagram, YouTube, una web, un portfolio o el que tingui sentit.

De fet, una de les idees de la sessió era precisament aquesta: no existeix una xarxa social en la qual obligatòriament hagi d’estar. Existeix aquella on estan les persones a qui vols arribar i el llenguatge de la qual encaixa contigo.

TikTok pot ser una eina professional estupenda. Instagram també. L’error seria pensar que una plataforma és professional o personal per naturalesa. Depèn força de per a què la utilitzis.

El networking comença molt abans del primer missatge

También hem parlat de networking. I crec que aquí cometem un altre error força habitual: pensem en la nostra xarxa de contactes precisament quan necessitem alguna cosa d’ella.

Busco treball. Obro LinkedIn. Trobo algú de Recursos Humans. Li escribo.

Però una xarxa no funciona massa bé així. Les relacions professionals es semblen força a les personals: necessiten temps, context i certa reciprocitat.

Primer segueixes algú. Després llegeixes el que publica. Algun dia comentes. Un altre aportes alguna cosa. Acabareu conversant. Potser connectareu. I força més endavant pot aparèixer una oportunitat.

En la presentació hi havia una frase que ho resumia millor: no construeixis la teva xarxa de contactes el dia que necessites contactes.

Vist desde la teoria de Granovetter, té encara més sentit. No saps quin d’aquests pequeños vincles acabarà connectant-te dins de tres anys amb una persona, una empresa o un projecte que avui ni tan sols saps que existeix.

Per on comenzar aquesta setmana

Si has arribat fins aquí i no saps per on tirar, això és el que jo faria, en aquest ordre:

1. Busca’t. Escriu el teu nom a Google i mira què surt. Això és el que veurà qui vulgui saber alguna cosa de tu.
2. Contesta les cinc preguntes de més amunt abans d’obrir cap xarxa. Amb dues línies per pregunta és prou.
3. Tria una sola xarxa: aquella on estan les persones a qui vols arribar.
4. Converteix alguna cosa que ja has fet en una evidència. Un treball de classe, el TFG, unes pràctiques. Explica quin problema hi havia, què vas fer tu i què vas aprendre.
5. Segueix deu persones del teu sector i comenta amb criteri. Sense demanar res. Són els teus futurs vincles febles.

I dins de sis mesos, torna al primer punt.

Per què aquella resposta era tan bonica

«Tinc xarxes socials per estar en contacte amb els meus amics».

Perfecte. Que ho continuïn fent. Però potser mereix la pena afegir una segona capa.

Utilitzar-les també per aprendre de gent que sap més que tu. Per conèixer sectors. Per ensenyar coses que fas. Per descobrir empreses. Per participar en converses. Per que altres persones vagin sabent que existeixes.

Sense convertir-te en un personatge. Sense pensar que tot ha de monetitzar-se. Sense deixar de publicar bestieses amb els teus amics si t’apeteix. Simplement entenent que la teva xarxa també pot ser un actiu professional.

Al final de la xerrada els vaig proposar tornar a buscar el seu nom dins de sis mesos i fer-se una pregunta: ¿què vull que trobi aquesta persona que avui encara no existeix?

Pot ser un recruiter. Una directora de màrqueting. Un emprenedor buscant algú per a un projecte. Un antic company que es recorda de tu. O un d’aquests vincles febles de Granovetter.

No sabem qui serà. I aquesta és precisament la gràcia.

La marca personal no consisteix en endevinar d’on vindrà la teva pròxima oportunitat. Consisteix en haver deixat pistes suficients per que, quan aparegui, algú pugui pensar: «Potser hauríem de parlar amb aquesta persona».

Que et coneguin està bé. Que sàpiguen per què haurien de contar amb tu és força millor.